Pujar al tren a París és cada dia un repte. Alguns moments he d'apartar la vista i pujar el volum de l'Ipod per dissipar les ganes de plorar. Està ple de gent rara. Avui al metro he anat a asseure'm en diagonal al costat d'un senyor negre. Res particular fins al moment en què m'he adonat que parlava en silenci amb un acompanyant invisible. L'acompanyant no arribava a entendre el què l'home intentava explicar-l'hi, cosa que feia que aquest mogués els braços efusivament, obrint els palmells de la mà, assenyalant-li el nom de les estacions, movent el cap de cantó a cantó a la desesperada... He pensat en canviar-me de seient però moments després me n'he adonat que era massa real com per interessar a l'home.
A través del vidre que separa els vagons observo una dona grassa tocant les maraques... em dic, no pot ser, això és un circ... Minuts després puja la dona al nostre vagó. Sandàlies, maraques en mà, el marit de l'altre costat tocant la tuba. El senyor del meu costat cada cop està més indignat fins que treu de la butxaca 40 cèntims i els diposita al seient, al seu costat. Penso, era aquesta la disputa amb el company? Es tractava d'un afer econòmic? Després entenc que serà per la senyora de les sandàlies, que passarà minuts més tard pels compartiments ensenyant les dents negres, demanant algun cèntim.
A aquestes anècdotes diàries se'ls hi suma l'enorme quantitat de sense-sostre que habiten les escales dels metros, les entrades de les grans botigues, els carrers. Al meu barri és especialment exagerat, donada la gran diferència que s'estableix entre ells i la gent benestant del 17ème. Hi ha fins i tot una associació anomenada els "Robins des rues" (http://www.robinsdesrues.org) que es dediquen a ajudar a tota aquesta gent. Sortint del metro he vist tres noies joves de l'associació que donaven la mà a la dona que viu a la cantonada Pl. des Ternes amb Rue des Ternes. Li donaven courage i li somreien afectuosament. Minuts després al mateix carrer un home cridava a un altre, mentre el pegava amb la seva bossa acusant-lo de lladre. Un senyor de cabell blanc i camisa a ratlles roses i blaves, de l'altre cantó, aixecava les celles tot mirant-s'ho.
A través del vidre que separa els vagons observo una dona grassa tocant les maraques... em dic, no pot ser, això és un circ... Minuts després puja la dona al nostre vagó. Sandàlies, maraques en mà, el marit de l'altre costat tocant la tuba. El senyor del meu costat cada cop està més indignat fins que treu de la butxaca 40 cèntims i els diposita al seient, al seu costat. Penso, era aquesta la disputa amb el company? Es tractava d'un afer econòmic? Després entenc que serà per la senyora de les sandàlies, que passarà minuts més tard pels compartiments ensenyant les dents negres, demanant algun cèntim.
A aquestes anècdotes diàries se'ls hi suma l'enorme quantitat de sense-sostre que habiten les escales dels metros, les entrades de les grans botigues, els carrers. Al meu barri és especialment exagerat, donada la gran diferència que s'estableix entre ells i la gent benestant del 17ème. Hi ha fins i tot una associació anomenada els "Robins des rues" (http://www.robinsdesrues.org) que es dediquen a ajudar a tota aquesta gent. Sortint del metro he vist tres noies joves de l'associació que donaven la mà a la dona que viu a la cantonada Pl. des Ternes amb Rue des Ternes. Li donaven courage i li somreien afectuosament. Minuts després al mateix carrer un home cridava a un altre, mentre el pegava amb la seva bossa acusant-lo de lladre. Un senyor de cabell blanc i camisa a ratlles roses i blaves, de l'altre cantó, aixecava les celles tot mirant-s'ho.
