I mentre menjava una taronja avui, ella ha aparegut. Les seves mans han agafat la taronja i han començat a despullar-la. Distreta, ha mirat a través dels meus ulls la seva pell brillant, amb una expressió d'aparent desinterès. Les seves mans fines i arrugades separen els grills carnosos i van directes a buscar el nus de l'interior, "la part més dolça", em diu. Boca de pinyó mentre els llavis intenten arribar el més lluny possible. Una gota cau per dins del palmell de les nostres mans. Separant grill a grill, mossegant la taronja sucosa, alguna expressió d'acidesa, un petit estossec per rascar-se la gola... Les mans molles. La boca buscant els dits, repassant-los un per un. I el rostre encara indiferent. (Les dues sabem que aquest és un acte sagrat).

El problema que a les 5 ja sigui fosc és que donen unes ganes tremendes d'hivernar. Si et despistes i fas el ronso pel matí, quan acabes de dinar el sol ja s'està ponent. I aleshores el teu dia s'ha convertit en un parèntesi a la teva hivernació. I pots entrar en un bucle cortazariano (jeje) en què els somnis guanyen la partida a la realitat, i ja no saps de quina part de la crêpe t'ho estàs mirant. Quin gran mestre de les crêpes, Cortázar. Com més rodona, més fàcil de donar-li la volta amb un cop de canell. Llegint un altre cop "El Perseguidor", em feia pensar que no hi ha noció de temps, en els nostres pensaments. Potser n'hi ha més d'espai? El que està clar és que la clau és la intensitat. Perquè la intensitat sí que no hi entén de temps, el deixa totalment fora de joc.
Cortázar diu que li passava això al metro de París. Les distàncies entre les parades, d'un cantó de la crêpe, eren fixes, curtes, ben mesurades. De l'altre cantó eren elàstiques com un xiclet. De Saint-Michel a Saint-Germain-des-Prés podien passar moltes coses, el temps es podia fer infinit. I potser el temps infinit no és realment temps.

Si te contara todo lo que les vi hacer a los chicos, y cómo Hamp tocaba "Save it, pretty mamma" y yo escuchaba cada nota, entiendes, cada nota, y Hamp no es de los que se cansan, y si te contara que también le oí a mi vieja una oración larguísima, donde hablaba de repollos, me parece, pedía perdón por mi viejo y por mí y decía algo de unos repollos... Bueno, si te contara en detalle todo eso, pasarían más de dos minutos, ¿eh, Bruno?
-Si realmente escuchaste y viste todo eso, pasaría un buen cuarto de hora -le he dicho, riéndome.
-Pasaría un buen cuarto de hora, eh, Bruno. Entonces me vas a decir cómo puede ser que de repente siento que el métro se para y yo me salgo de mi vieja y Lan y todo aquello, y veo que estamos en Saint-Germain-des-Prés, que queda justo a un minuto y medio de Odéon.
Nunca me preocupo demasiado por las cosas que dice Johnny pero ahora, con su manera de mirarme, he sentido frío.
-Apenas un minuto y medio por tu tiempo, por el tiempo de ésa -ha dicho rencorosamente Johnny-. Y también por el del métro y el de mi reloj, malditos sean. Entonces, ¿cómo puede ser que yo haya estado pensando un cuarto de hora, eh, Bruno? ¿Cómo se puede pensar un cuarto de hora en un minuto y medio? Te juro que ese día no había fumado ni un pedacito ni una hojita -agrega como un chico que se excusa-. Y después me ha vuelto a suceder, ahora me empieza a suceder en todas partes. Pero -agrega astutamente- sólo en el métro me puedo dar cuenta porque viajar en el métro es como estar metido en un reloj. Las estaciones son los minutos, comprendes, es ese tiempo de ustedes, de ahora; pero yo sé que hay otro, y he estado pensando, pensando...

(El Perseguidor, Julio Cortázar, http://www4.loscuentos.net/cuentos/other/1/13/5283/)

en plens examens, en plena rentrée a la vida solitària parisina, al fred polar... he trobat un venedor ben amable d'Orange que m'ha venut un mòbil en un tres i no res, sense intentar timar-me, sense molestar-me amb papers i més papers (mort a SFR, ja!), alhora que es dignava a fer-me esquemes gràfics quan intuïa un interrogant en el meu rostre. torno a tenir fe en els parisencs i en els venedors de mòbils. m'he hagut de contenir per tal de no abraçar-lo. són aquestes coses que poden fer per tu els desconeguts i que fan la vida més amable.
així que ara per ara... i'm an Orange moon.

París, parís, que je te quitte!

Gran dia. Ni plou ni deixa de ploure. A la uni fa fred, a les aules se'm congelen les mans i els peus. M'ha despertat un sms de SFR dient-me que em bloquejaran el mòbil de tal manera que no pugui rebre ni enviar res perquè el meu dossier està incomplet. Vaig estar sense mòbil la setmana passada, és la tercera vegada que entrego als papers a la botiga de Saint-Denis. Cada cop, els botiguers fan gala de les seves més hàbils maneres de ser desagradables amb els clients. Dient-me que no hi poden fer res, que és el meu problema, que truqui al maleït 4051. Ni tan sols fan cara de sentir pena per mi. El 4051 no respon. Sona una cançó repetitiva que aconsegueix que odiï la música. Avui he tornat a la botiga. Mentre esperava, la cançoneta sonava al meu telèfon non-stop, en manos libres, el més fort que podia. No ha servit per a coaccionar-los, m'han enviat a casa. Donar-me de baixa? Impossible, diuen.
Gran enrevolt quan arribo a l'escala de casa. Han intentat entrar al pis de sobre, forçant la porta. Ho van intentar la setmana passada al tercer. Jo pateixo pels meus Genelec.
Per sort als vidres de l'edifici del davant he descobert que es veu passar la ràfaga de llum de la torre eiffel, un cop cada 10 segons. Amb molta paciència he aconseguit seguir el seu traç en totes les finestres. I per sort, hi havia thè de llimona que fa que torni a tenir els dits calents.

Bé, mentre espero que es coguin les verduretes del puré, intentaré fer-vos una petita crònica de la xerrada d'Eco sobre Berio al Louvre, de l'altre dia.
Es veu que es troben tots pels volts dels anys 50 del segle passat a l'edifici de la RAI de Milano. Eco acaba d'acabar la carrera i treballa a la primera planta. Escales amunt s'hi troba Berio i Maderna. L'estudi de Phonologia s'acaba de crear. Phonologia? L'estudi del llenguatge des del punt de vista del so. Filologia? Música? Disciplina frontera, com diria el meu profe Loizillon. Es veu que Eco descobreix al saló de casa de Berio el llibre de Saussure que més tard es convertirà en un dels seus llibres de capçalera. Eco, per la seva banda, li parla a Berio de l'Ulysses de Joyce, i l'anima a fer una peça a partir del capítol "Les sirènes" que està composat amb la tècnica musical de la Fuga. En sortirà "Thema (Omaggio a Joyce)", una de les seves peces més conegudes.
En algun moment el moderador diu que tant Eco com Berio són artistes post-moderns, l'un amb Opera aperta i l'altre amb Sinfonia. Aquesta darrera obra, segons Eco, és la que més li agrada de Berio. Curiosament, no he sentit mai nombrar-la als meus profes de música electroacústica. Consisteix en que agafa la 3a de Mahler i li fa una segona couche (pista) al mateix temps. Boníssim! En aquestes intervencions Berio va citant altres compositors, a través de la música. M'ha fet pensar en l'obra de Rybczynski, Steps. Pilla l'Acoraçat Potempkin, l'escena de les escales (jo no he vist l'original encara) i hi introdueix uns turistes americans. Jajaja! Podeu veure un catxo d'Steps per observar l'efecte.